10. Joker (Todd Phillips) / Babyteeth (Shannon Murphy)

Són dues pel·lícules que em feien una mandra immensa i que m’han sorprès d’una manera o altra: prou mèrit com per colar-se al darrer número d’aquest Top10.

El Joker brilla per la dimensió social de la història: no és una cisterna de residus radioactius el que empeny el monstre a néixer, sinó un seguit d’injustícies comeses enmig d’un clima de violència i desigualtat. La seva és essencialment una sublevació contra el poder encarnat per figures com Thomas Wayne. Fins a quin punt es replanteja el binomi Batman-Joker com una lluita de classes, com una tensió entre l’ordre burgès i el caos desfermat per una classe oprimida que vol capgirar el món? Al cor de la pel·lícula, Joaquin Phoenix brilla amb una energia ferotge.

Babyteeth té els seus defectes, però s’allunya prou de l’estètica indie que semblava prometre i manté (gairebé sempre) una certa rigorositat en el to, esquivant una sèrie de clichés que semblaven insalvables. No entraria en aquesta llista si no fos per les interpretacions electritzants dels seus protagonistes, els joves Tobby Wallace i Eliza Scanlen, que carreguen tot el pes de la pel·lícula a les espatlles.

 

9. The Laundromat (Steven Soderbergh)

Sàtira sobre l’escàndol dels papers de Panamà, bastida a través d’una sèrie de vinyetes que ens passegen per Mèxic, Xina o les illes del Carib, i que tenen diversos protagonistes, inclosos Mossack i Fonseca. Soderbergh fa parlar els artífexs d’aquesta gran xarxa de blanqueig de diners per revertir el missatge amb les seves pròpies paraules, despullant les misèries morals que el seu discurs amaga. Fresca, lleugera i profundament reivindicativa a la vegada, The Laundromat apel·la l’espectador des de la riallada, i acaba desmuntant l’artifici cinematogràfic per recordar-nos, entre bambolines, el poder discursiu d’aquest mitjà: el cinema com a trinxera per combatre la corrupció.

 

8. This is not a burial, it’s a resurrection (Lemonhang Jeremiah Mosese)

El talent de Mosese per la posada en escena és inqüestionable. A través de les decisions estilístiques –des dels enquadraments subtilment orquestats fins a la reorganització dels elements que hi intervenen, passant pel cromatisme–, és capaç de convocar una força tel·lúrica que embolcalla els paisatges i les figures que els habiten, i que troba el seu canalitzador més potent en el rostre de la magnífica Mary Twala Mlongo. La pel·lícula assoleix tot el vigor quan deixa que parlin les imatges i els personatges que hi transiten, i trontolla quan recorre a la figura del narrador per mirar de convocar, a través de discursos altament al·legòrics, una espiritualitat que ja era palpable i que queda desvirtuada per l’intel·lectualisme.

 

7. Marriage Story (Noach Baumbach)

En aquesta crònica d’un divorci, Baumbach encara els seus personatges a la fredor d’un sistema que els aboca gairebé per inèrcia a bufets i tribunals, un món de caricatura on imperen la manipulació i els relats falsos, i que basa els seus mecanismes en una escalada de tensió per la lluita de la custodia del fill que tan sols deixa rere seu terra cremada. Sense estalviar-se les dureses del procés, Baumbach manté el pols a aquest món despersonalitzat d’oficines: la comèdia alleugereix el to, el relat s’omple de fissures per on s’escolen restes d’amor –o de tendresa– i les batalles legals s’exorcitzen a través de la caricatura. Els moments més brillants són els de recolliment, de silenci, quan l’evidència s’obre camí sense paraules, malgrat que Baumbach no té complexes a l’hora de recalcar les coses, i ja li queda prou bé.

 

6. Electric Swan (Konstantina Kotzamani)

L’ambient enrarit d’Electric Swan té més de Lucrecia Martel que no pas de la Greek Weird Wave, tot i que ambdues influències formen part dels fonaments d’aquesta joia peculiar. Kotzamani explora el microcosmos d’un edifici de Buenos Aires i retrata un tedi perpetu que es revela simptomàtic de tota una classe. Fregant sempre l’absurd, ens regala algunes imatges esplèndides que quedaran entre les més inspirades d’aquesta Biennale: el bloc de pisos gronxant-se i grinyolant com un tronc d’arbre o la transformació sobtada del porter en cigne.

 

5. Qiqiu (Pema Tseden)

Tseden s’endinsa en la vida d’una família que habita les planúries del Tibet, a la dècada dels vuitanta, quan les noves formes de vida comencen a alterar els paisatges de sempre. És remarcable la tendresa amb què aborda els seus personatges i els fa viure els conflictes d’un temps de transició; la delicadesa amb què fabrica imatges d’una gran suggestivitat que encapsulen els eixos de la seva obra. Fidel al seu imaginari, el cineasta sempre busca la manera d’obrir escletxes en la realitat que retrata per explorar, a través de distorsions visuals marca de la casa, les dimensions del somni o, simplement, d’allò inexplicable. I és que, com diu un dels seus personatges, hi ha moltes coses en aquest món que no es poden explicar.

 

4. Nº7 Cherry Lane (Yonfan)

Dibuixada a mà durant set anys per Yonfan, s’obre davant l’espectador amb la coherència estranya i fascinant d’un calaix dels mals endreços. Desacomplexadament romàntica, preciosa i alhora absurda, Nº7 Cherry Lane s’atarda en cada gest i abraça la bellesa acaramelada de les imatges, però també en busca el contrapunt des d’enquadraments ben peculiars. Una pel·lícula amb vocació de novel·la que explora la màgia de la ficció sense renunciar a descobrir-ne l’artifici, imposant una lògica dispersa i heterogènia.

 

3. Martin Eden (Pietro Marcello)

A través d’un relat multiforme, que s’expandeix en imatges d’arxiu i que creix al voltant de la interpretació memorable de Luca Marinelli, Marcello connecta l’espectador a la força primigènia de Martin Eden, capaç de moure muntanyes. El segueix en l’ascens –on la cultura es revela, un cop esquivats els prejudicis que la lliguen a qüestions de classe, com a element emancipador– i en la caiguda, marcada per un terrible desencís que (potser) ve implícit en el saber o, en tot cas, en el desgast que deixa una trajectòria seguida amb gran intensitat.

 

2. About Endlessness (Roy Andersson)

Roy Andersson expandeix el seu cinema de variacions en una sèrie de vinyetes que barregen humor, tragèdia i esperança, en un món sense déus on la simbologia cristiana perdura com les restes d’un naufragi. Un destil·lat delicadíssim de l’obra del cineasta suec, un glop breu i senzill on es condensa tot el seu imaginari.

 

1. Ema (Pablo Larraín)

Pablo Larraín parteix de la història d’una jove ballarina que s’enfronta a les conseqüències d’una adopció problemàtica per esbossar un retrat generacional a ritme de trap i reggaeton. La càmera balla al voltant dels personatges i ballen també les paraules, omplint els diàlegs d’un caràcter melòdic que revesteix d’ingravidesa les qüestions més sòrdides. El resultat: una coreografia fílmica, magnètica i vibrant, que apunta a nous camins.