Bazar Bazin, Destacats, General, Portada
Deixa un comentari

Camins de la fantasia

“Per fer renéixer [els somnis] no em calia sinó pronunciar aquells noms: Balbec, Venècia, Florència, a l’interior dels quals havia acabat acumulant-s’hi el desig que m’havien inspirat els llocs que designaven.” (M. Proust, “Du côté de Chez Swann”)

 

La pintura romàntica és una font inesgotable de fantasia. Passada la Revolució Francesa, quan el pèndol abandona el dictat de l’ordre i la raó imperants en l’estil neoclassicista per abraçar els impulsos irracionals del cor, les teles s’omplen de castells i de naufragis, de valls escarpades i monestirs, de caminants petits entre la boira. Són famoses les tempestes de Turner, gairebé una abstracció; les ruïnes de Caspar David Friedrich, boiroses i crepusculars; les revoltes furioses de Delacroix.

A segona línia, reivindicats per uns i oblidats per d’altres, hi trobem pintors com Blechen, Schinkel, Oehme. Les seves obres s’exhibeixen tan aviat en galeries nacionals de primer ordre com en saletes oblidades de palaus i belvederes, entre empaperats de flors i ocells i atuells de porcellana, flanquejades per quadres d’autors pràcticament anònims. Tant és. Aquí no parlem de rellevància artística, sinó del poder de suggestió. Més que els cels que s’avancen al seu temps prefigurant la pintura abstracta i les composicions que encapsulen el zeitgeist per a la posteritat, ens interessen les variacions interminables de paisatges esplèndids, farcits de detalls que exalten la fantasia i atrapen la mirada mentre fan volar la imaginació. Són quadres que no busquen emmirallar l’ànima humana ni vehicular dubtes metafísics. La seva tensió rau en la fabulació d’allò desconegut.

Posem per exemple les finestres il·luminades del castell de Scharfenberg, pintades per Oehme. Brillen diminutes en la foscor de la nit, puntejades de siluetes imprecises. És tan sols des de la distància, submergits en la nit freda, que intuïm l’esplendor de la vetllada, i ens preguntem qui és el genet misteriós que enfila al galop l’últim tram fins a la fortalesa. Un tocatardà que havien convidat al ball o potser un missatger amb una missiva funesta?

És precisament a través d’intuïcions que es basteix aquest imaginari de valls fantàstiques i grans castells, d’animals impossibles i de jungles fastuoses, de cultures exòtiques i figures sensuals, de grans exploradors en terres no mapades. La fantasia romàntica es projecta cap a l’Edat Mitjana, els mites nòrdics i, finalment, cap al món àrab, en una sèrie de representacions –en aquest últim cas– que redueixen les complexitats d’altres cultures a una exaltació exòtica d’allò desconegut, tal i com analitza extensament Edward Said a Orientalisme.

Avui en dia, aquesta tasca fabuladora recau més aviat en el cinema, però gran part de l’imaginari romàntic ha caducat. La globalització anivella les diferències, els vols low-cost ens acosten a qualsevol terra somiada i ja no queda món per cartografiar. Hem entès, finalment, que Amèrica no va ser descoberta l’any 1492. Quin marge queda per a la fantasia? De quines terres hem de pouar la suggestió de l’inconegut?

Una possible resposta és que el cinema s’ha abocat, ja des dels inicis, a l’exploració de nous mons: des dels viatges intergalàctics (pretesament científics o poblats de criatures extraordinàries) fins a dimensions paral·leles, passant per universos màgics inserits subtilment en la nostra realitat. Sovint, però, aquests mons són escenaris creats per jugar seguint unes altres regles, i totes les seves singularitats es posen al servei d’una trama trepidant que amb prou feines deixa espai a l’exploració. Si es tracta d’una saga, podria ser que l’arrencada fos més lenta: a les dues primeres pel·lícules de Harry Potter i la primera de Narnia, per posar exemples recents, hi ha un cert marge per a la suggestió. Dels blauets d’en James Cameron no cal ni parlar-ne. L’erotisme de l’inconegut sacrificat a l’enèsima batalla entre el Bé i el Mal.

Tota aquesta marrada l’hem feta per arribar a dues pel·lícules que han passat per Locarno aquests darrers anys. La primera és 9 doigts (2017) de F.J. Ossang. Hi ha, potser, una línia fina que va des dels paisatgistes romàntics fins al director francès. Ossang consagra la seva obra a la creació de territoris fantàstics, poblats de personatges estranyíssims que parlen constantment d’assassinats i de complots, de terrorisme biològic i d’illes misterioses. A la pantalla, però, no hi veiem pràcticament res de tot això. Només una sèrie d’interiors estilitzats: un bar, una bodega, trossos de coberta, camarots, una mica d’oceà, tots enrarits per l’atmosfera i les composicions. L’univers d’Ossang és una intuïció: gira sempre al voltant d’un nucli sense arribar a penetrar-hi mai. El seu deliri poètic s’assenta en la suggestivitat dels enquadraments, dels jocs de llum i d’ombres, de la caterva d’individus peculiars i els seus discursos. És un misteri, un desig mai sadollat, una promesa posposada a perpetuïtat, com les siluetes rere les finestres del castell de Scharfenberg.

El cas de La Flor (2018) és diferent. Aquesta obra monumental de catorze hores, capitanejada per l’argentí Mariano Llinás, està dividida en sis episodis, cada un d’ells modelat a partir d’un gènere diferent. Aquí parlarem només del tercer episodi, una pel·lícula d’espies ambientada en la Guerra Freda que es desplega laberínticament en trames i subtrames, amb cabuda per a tot. A Llinás no li cal fer-se un món a mida per deixar volar la fantasia: a través d’un joc que oscil·la entre la història i la imaginació, i sempre de la mà de la tradició cinematogràfica que ha modelat aquesta història i aquesta imaginació, l’argentí restaura el poder de seducció d’una cartografia exhaurida. Ens passeja per una llista interminable de ciutats, països i continents seguint la traça d’unes protagonistes que ballen al fil de la història: de les grans capitals europees a l’Amèrica del Sud i d’allà a la Unió Soviètica, en trens que creuen eternament els paratges de Sibèria.

Així, Llinás recupera per a l’espectador d’avui un territori que tan sols semblava accessible a través del remake i la nostàlgia, tan suggestiu i curull de promeses com els paisatges de Schinkel. Oblidem els carrers encartellats de Venècia des de 19,99€; reneix l’anhel que tanta oferta esbaltia i convertim, com Proust, els racons de la terra en recipients del nostre desig. És una demostració de la capacitat del cinema per ressignificar els espais que ens envolten, per obrir al nostre entorn escletxes per on es filtra l’element meravellós; allò que ens farà alçar la mirada, tornant del cinema de matinada, i aturar-nos a observar els finestrals il·luminats d’una ambaixada, les sanefes sumptuoses del sostre, una ombra que de sobte passa les cortines, i sentir-hi davallar –qui sap d’on– la fantasia.

I és que La Flor és una declinació exhaustiva de les possiblitats de la ficció. Llinás s’interessa per la ficció com a nucli narratiu, com a energia mutant i constructora, enlloc d’utilitzar-la com a vehicle canalitzador d’un missatge. Travessada per la mateixa promesa que articulava les grans novel·les de fulletó, com ara El comte de Montecristo, La Flor es replega sobre si mateixa en la perpetuació d’una aventura sense fi. Els girs de guió i l’abundància de personatges i d’escenaris, així com la complexitat d’una estructura plena de digressions i de marrades, formen un joc de miralls que atrapa l’espectador dins la il·lusió d’un espai infinit on tot és possible. I quina delícia badar-hi hores i hores i deixar-se portar per l’embat de l’aventura. “El poder del misterio”, deia Llinás al Wolf Kino de Berlín, “el poder de un misterio que no nos enseña nada y que no pretende enseñarnos nada. Como una noche o una tormenta.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *