Durant el recent Festival de Donostia he de reconèixer que comptava els dies perquè arribés el moment de veure La habitación de al lado (Pedro Almodóvar, 2024). Quan per fi va arribar el dia, vaig anar al Kursaal seguint aquella mena de ritual de les grans ocasions. Un cop triat el vestit, vaig arribar a l’auditori amb el temps suficient per gaudir del silenci previ a la projecció. La tria del vestit vermell va venir una mica condicionat pels meravellosos outfits que en algun fotograma havia vist que lluïa Julianne Moore fent d’Ingrid. Aquest sentit del color que és sempre tan present en la filmografia de Pedro Almodóvar. Com una mena de justícia poètica autoimposada no volia desentonar des de les butaques. Cada element de la pel·lícula està tan acuradament triat que sincerament no volia que la nota discordant vingués per part meva. Estava neguitosa i amb moltes ganes de veure la pel·lícula. L’emoció mentre els assistents buscaven el seus seients i esperaven en silenci la primera escena envaïa cada racó del Kursaal. La felicitat de l’espera es notava compartida.
Tilda Swinton és Martha. Julianne Moore és Ingrid. Veure-les juntes compartint escena no deixa indiferent. La manera com sostenen cada imatge és brillant. Les paraules en els seus diàlegs flueixen amb un control i una precisió absoluta. Els mots il·luminen cada frase, respiren amb calma, amb la seguretat que allò que tenen entre mans sortirà bé. Aquella màgia de les coses que semblen simples quan, de fet, són molt complexes. La seva interpretació és un regal a la pel·lícula.
La habitación de al lado planteja una amistat entre dues dones adultes que es recupera després d’uns anys quan una de les dues es troba en una situació extrema. La Marta està malalta, té un càncer terminal. Les opcions experimentals no han funcionat i ara sap del cert que no li queda gaire temps. El temps de les concessions s’ha exhaurit. Malgrat les circumstàncies, té clar que vol viure aquestes darreres setmanes instal·lada en un lloc preciós i en un present lluminós. També sap que vol posar fi a la seva vida de manera digna i sense patiment. Per poder conduir la fi dels seus dies de la manera que ha escollit necessita ajuda. Íngrid no ha estat la seva primer opció però també sap que només ho pot fer ella.
A les dues amigues les uneixen moltes coses. Totes dues són escriptores. Martha és periodista de guerra i Ingrid és escriptora. També han compartit un amant en el passat. Totes dues són dones que saben mirar i saben escoltar. Es respecten i s’admiren. S’admiren molt. A una li pesa molt la perspectiva de l’altra i a l’inrevés. El diàleg entre totes dues és permanent.
Deia Almodóvar en la roda de premsa posterior a la projecció de la pel·lícula que no creïa en la família feliç sinó en persones que hi són: “Volia que els meus personatges fossin tan lliures com jo quan els creo.” Totes les pel·lícules d’Almodóvar tenen, de fet, un mateix missatge: la llibertat. I també en aquesta obra s’assoleix de ple aquest objectiu últim. Se’ns presenta l’ésser humà en primer pla amb totes les seves fragiltats però lliure. Un individu que és amo de la seva vida i que ho vol ser també de la seva mort.
I la pel·lícula certament, malgrat la tragèdia de la història, planteja uns personatges lliures que s’acompanyen i que gaudeixen de moments de felicitat en aquest moment tan trascendent. Hi ha instants plens de llum en què l’amistat en la maduresa d’aquestes dues dones supera l’amor i també la mort. Amb un hàbil joc de simetries gestuals, a mesura que avança la història una va agafant trets de l’altra fins arribar a semblar gairebé la mateixa persona. Ingrid al final de la pel·lícula sembla heretar les fortaleses de Martha o potser és que reconeix una fortalesa que ja tenia però que no havia sabut veure fins ara. I tot aquest procés el defineixen fins a la perfecció totes dues juntes en cada pla, mentre broden la bellesa depurada en cada escena.
I, alhora, tots els elements que constitueixen cada imatge semblen confluir en una cohesió harmònica d’aquesta relació d’amistat. També la natura sembla penetrar en els pensaments dels personatges. En la composició de cada escena tot parla, tots els elements són importants i ens conviden a dialogar amb les altres estances de la pel·lícula. L’estètica juga un paper essencial: les flors i els sofàs, les tasses amb els pantones corresponents, el vestuari meravellós dialoga amb el gerro que sembla volgudament oblidat en un angle de la imatge. Aquesta presencialitat estètica impregna tot un univers fílmic almodovarià d’una bellesa que aquí, de tan perfecta, esdevé gairebé preciosista. Un bon exemple n’era un dels treballs recents, The Human Voice, també protagonitzat per Tilda Swinton, on Almodóvar despulla el seu discurs narratiu en una càpsula poètica que depura tot el seu univers anterior i aconsegueix transmetre la bellesa més essencial en un curtmetratge inspirat en un monòleg teatral de Jean Cocteau. Potser la bellesa dels elements té cada cop un estar més físic i, per altra banda, el discurs emocional del relat es visibilitza ara d’una manera més depurada.
Ja ho va assenyalar el director: “Tinc una vocació que és més forta que jo mateix”, i continua: “totes les meves pel·lícules em pertanyen, les bones i les no tan bones. El meu ha estat un procés de depuració. Hi ha un moment en què has de decidir entre continuar amb les emocions fortes o bé la disciplina, l’estar sol per poder escriure. Seguir escrivint de vegades vol dir renunciar a les emocions. I ara he après que també les emocions es poden trobar en certes rutines.”
La intertextualitat, com succeïta de manera especial a Dolor y Gloria, té també aquí un pes molt rellevant i se’ns presenta com un joc cinematogràfic, una mena de llenguatge propi que atorga a l’art i la cultura un poder curatiu enmig d’un món cada cop més deshumanitzat. Els quadres de Hopper conversen amb els Dublinesos de James Joyce. Un llibre, un quadre, una amistat, tot pot ser un lloc on tornar i trobar esperança, un acompanyament mentre la vida es volatilitza sense pietat.
Des de l’entusiasme per la pel·lícula he d’admetre que m’ha costat entrar en alguna de les històries paral·leles (que l’ex de Tilda sigui un combatent del Vietnam a mi personalment m’ha relliscat una mica), que per intenses se m’han fet distants i fins i tot innecessàries. M’han fet nosa aquest relats col·laterals, uns entra-i-surts que t’allunyen del nucli central quan ja s’està explicant una història que té entitat pròpia i que en ella mateixa ja és delicada i meravellosa. També potser, només potser, Victòria Luengo no es mereixia una escena com la d’aquell flashback en què acaba per terra espaventada per les flames simulant el mític quadre Christina d’Andrew Whyet.
Per altra banda, no s’ha de menystenir aquest encertat final, amb una mort que sembla reconciliar la filla amb la mare a través de l’amistat de l’Ingrid. D’alguna manera, recuperem l’ombra de Tilda Swinton que ja vèiem a The eternal daughter en aquest paper de cineasta que cerca en els records de la seva mare el material per fer una pel·lícula. Apuntava el director que la naturalesa d’una pel·lícula té molt a veure amb la incertesa d’una aventura. Sempre hi ha coses que es poden escapar de l’itinerari traçat, però tractar de ser un mateix és el millor que es pot fer.