‘No puedo vivir sin ti, no hay manera’ (No puedo vivir sin ti, Anni B. Sweet)
Si hi ha cançons que il·lustren com ningú la vida dels que ara estem en la dècada dels 40 són les de Coque Malla. Ens vam conèixer enmig d’una gran eufòria quan volíem deixar el niu (‘Adios papa’, Ronaldos 1988) i ara ens acompanya en les misèries actuals quan tendim a autoflagelar-nos en un racó d’un diumenge qualsevol. Els eterns temes en què estem enganxats: sexe, amor i relacions de parella seran els conceptes que enfilaran el relat. Ens els situa tots junts a l’escenari a través de les seves cançons (‘en el escenario todo cuenta algo’).
La base del document és Mujeres (2013), un disc recopilatori, que Coque Malla va gravar amb diverses dones que el van inspirar (Leonor Watling, Maria Rodés, Anni B. Sweet, Amparo Valle, Angela Molina, Rebeca Jiménez). Ara els dona veu en un documental per conèixer les seves inquietuds agafant com a punt de reflexió les cançons que han interpretat en el disc. Només cal fer un cop d’ull a les lletres per endevinar quins seran els temes que ens presenta en aquest viatge emocional (Som on volem ser? Del que havíem imaginat, què ens queda? Pors que canvien de lloc). Però, amb l’excusa de posar el focus en les dones, aquí es parla de les relacions, sobretot de les tòxiques (‘eres capaz de quemar el edificio porque no te gustan las cortinas’), i també del material emocional que contenen les cançons de Coque Malla.
‘Hoy voy a empezar a construir la casa donde estaré para toda la vida’ (Berlín, Leonor Watling)
Com ell mateix expressa amb sinceritat en la primera conversa amb Leonor Watling, aquest projecte (Mujeres; Gonzalo Visedo/Rodrigo López Casas 2018) ha representat tancar una capsa de pandora, una manera de posar pau a 15 anys d’obssesions en la interacció que ha tingut amb les dones, les presents i les absents. Probablement, el primer diàleg que obre la cinta sigui un dels més interessants. Watling li ofereix la cobertura i el sentit al documental quan el compara amb la pel·lícula de Fellini, 8 ½ (1967), on des d’una altra perspectiva, el director també revisava la seva vida a través de les dones. Malla diu que no l’ha vista però li agrada la idea i la incorpora al seu discurs. De fet, la idea de partida del documental no és nova i manté un vincle en el terreny de l’escriptura, concretament en la novel·la de Charles Bukowski, que també es titula Mujeres (1978), on l’escriptor narra la vida de Henri Chinaski (alter ego de l’escriptor) a través de les trobades sexuals amb diverses dones.
‘A dónde vas? Ahora mismo quiero estar en otra parte/Debería tantas cosas pero ahora ya nada de eso es importante’ (La carta, Amparo Valle)
L’emotivitat de les cançons anivella les reflexions desiguals sobre el dolor, l’amor i el sexe que tenen lloc durant els enregistraments. Cal destacar, però, que certs diàlegs toquen la plenitud per la seva autenticitat. Un exemple clar és la conversa que manté amb la seva mare, Amparo Valle, en analitzar el paper que s’atorga al sexe (‘el sexo es lo único real’) vers l’amor romàntic (‘el amor nos hace infelices porque nada dura eternamente’) en la societat actual a propòsit de la interpretació conjunta de la cançó ‘La carta’.
I el discurs que podria ser interessant, de vegades es dilueix entre tòpics (les dones sou complexes, els homes som simples; vosaltres sabeu el que voleu, nosaltres ens deixem anar; les dones necessiten reafirmar-se, als homes ja ens va bé la indefinició) i certa dosi d’autocomplaença disfressada d’humilitat. Costa trobar el relat entre les peces del muntatge, que queda atrapat en un testimoni visual construït per un fil de seqüències on interactuen escenes de la vida quotidiana amb les gravacions de les cançons amanides per les converses.
‘Y gira la rueda y nada es real, lo intenta lo intenta lo intenta’ (Lo intenta, Ángela Molina)
En algun moment podria semblar que hi ha certa temptativa de mostrar un component humà que doni més profunditat al personatge. Potser sí. La part més íntima s’entreveu breument a casa amb la seva dona i la seva filla. Se’l pot veure mentre intenta preparar un biberó. Escena en què deixa anar unes preguntes si més no inquietants: Estarà caliente? Pongo 2 cucharadas? Un cop preparada la dissolució i després de certs intents fallits veu que allò no baixa i se n’adona que s’ha disposat a donar el biberó a la seva filla sense treure prèviament la tapa. Rialles de fons. Fi de l’escena. Certament, aquest intent de mostrar ‘the man behind the myth’ no acaba de sortir ben parat. Per altra banda, l’humor de la mà del seu company i principal interlocutor, Antonio Dyaz, la simplicitat de la posada en escena que juga a l’espontaneïtat i la lleugera realització contribueixen a parar el cop i alliberar l’artista d’aquestes possibles relliscades.
Última conversa
Veient Mujeres no he pogut evitar pensar en Casi 40 (2018) de David Trueba, on entre converses i concerts, els protagonistes també passen revista a les seves vides, a les seves pors. M’he preguntat si el personatge de Lucía (una cantautora que va renunciar a la seva carrera quan va ser mare per no poder seguir el ritme de les gires) hauria respost el mateix que Coque Malla quan li demanen si l’ha canviat la paternitat i ell diu que no, que, de moment, no ha notat cap canvi. Fent un exercici de ficció, m’ha faltat una última conversa, entre Lucía i Coque Malla i he imaginat la protagonista de Casi 40 com a espectadora del documental i com en seria d’interessant poder contraposar totes dues visions.
‘Lanzamos una moneda y nunca la vimos caer, será una extraña condena tu vida empieza otra vez’ (Una moneda, Jeanette)
A la sortida del cine se senten veus (músics, crítics musicals, programadors), tots seguidors de la trajectòria del cantant, com una servidora. Tots coincideixen que esperaven un epíleg més contundent que donés sentit al projecte, però després de l’última conversa l’únic gir que hi ha és la caiguda del teló. Un final amb pressa que retalla el to emotiu de la història. Algú apunta que el millor de tot és la música, que en el documental sembla esdevenir aquella tornada perfecta que et retorna la fe quan has ensopegat un mal dia.