Per al quart llargmetratge, Bas Devos aplega els ingredients habituals del seu cinema, en suavitza algun, n’afegeix d’altres, i assaja diferents mètodes de cocció. Tornem a la Brussel·les dels marges, cada vegada més escorada cap als suburbis on es barregen la naturalesa salvatge i els grans edificis a mig construir, a les nits mal il·luminades de Vilvoorde, a mig camí entre alienadores i reconfortants, als personatges a la deriva en trajectòries atzaroses que s’acaben entrecreuant.
Stefan treballa en una obra. Vesteix religiosament pantalons curts, faci el temps que faci, i s’esforça a buidar la nevera abans de tornar a Romania a passar les vacances. De les quatre hortalisses que encara té a casa en fa sopes que reparteix entre amics i familiars. Pel cap li balla una idea: potser serà fora més temps del previst. Vilvoorde, allà on temps enrere arribaven els primers trens del continent, no acaba d’agafar el pes gravitatori d’una casa, i sembla més aviat un indret d’on marxar.
Una pluja sobtada provoca el primer encontre entre Stefan i ShuXiu. No és així que ella entra a la narració: ja la coneixíem d’abans, d’un moment en què, aprofitant que la pel·lícula deixava Stefan per assajar una deriva somiadora per la natura, s’havia esmunyit dins de la història, primer per veu en off, després a través d’una sèrie d’escenes més aviat descriptives que estableixen el següent: ShuXiu és una noia sinobelga que prepara el doctorat sobre les varietats de molsa que creixen als boscos vora la ciutat.
La primera pluja agafa Stefan al restaurant que regenta la tieta de ShuXiu, així que enlloc d’endur-se la comanda s’hi queda a sopar. És la pluja que s’esforça a aplegar-los, com la mà invisible d’un de tants destins possibles, en l’escenari immens de la ciutat on les trajectòries tendeixen a córrer en solitari. Quan es tornen a trobar (ell passeja pel bosc camí de Vilvoorde i ella, esclar, recull molsa), una força de gravetat dèbil, vacil·lant, els reté junts una estona. Caminen pel bosc un pèl incòmodes, a velocitats desiguals, com si no acabessin de saber com deixar-se educadament. Els dos camins de la pel·lícula (el camí Stefan i el camí ShuXiu) assagen maldestrement una possible ruta conjunta, i aquesta manca de destresa és molt bonica.
A estones, la càmera abandona Stefan i ShuXiu per explorar un tercer camí: el de la naturalesa. És una deriva habitual en el cinema de Bas Devos, que acostuma a separar-se dels seus personatges per tornar-los a trobar més endavant. Els seus vagarejos, però, solien ser per la ciutat, animats per misteriosos moviments de càmera (recordi’s el travelling final de Violet o la hipnòtica cantonada buida de Hellhole, per exemple). La filmografia de Devos avança pel camí de la senzillesa, tant pel que fa a la temàtica com a la posada en escena (el relleu a la càmera n’és simptomàtic: tan sols cal comparar les dues primeres, filmades per Nicolas Karakatsanis, i les dues últimes, a càrrec de Grimm Vandekerckhove); aquest camí de la senzillesa mena a Here cap a la contemplació de la naturalesa. La càmera s’hi lliura amb una reverència petita però desmesurada, la molsa corre el risc d’assecar-se sota la imatge de la molsa, el bosc porta com pot el pes del seu significat, fins que un parell de troballes, tot apuntant l’artifici, permeten que la saba circuli de nou. L’una és un tren que veiem passar rere la vegetació sense que li correspongui cap registre sonor; és el miracle cinematogràfic que fa que la sonoritat plàcida del bosc eixordi la fragor del tren, i no a l’inrevés. L’altra és el flaix sobtat que trenca tanta naturalesa intacta, i que torna a relligar els camins de la pel·lícula (dos parells de mans documentant la molsa: naturalesa, ShuXiu, Stefan).
També aquesta vegada, la pluja, veient el caminar erràtic i dubitatiu dels personatges, que encara podrien separar-se en qualsevol moment, decideix arrencar de nou. Tornem a perdre el rastre de Stefan i ShuXiu, que ja eren prop de Vilvoorde: plou al bosc, als camins mal il·luminats de la rodalia, on s’hauran aixoplugat? Una olla al foc on bull la sopa i un somriure esbossat al tren de bon matí son les baules a banda i banda de l’el·lipsi, delicada, preciosa. L’olla és vermella, i és sabut que els utensilis de cuina vermells a foc lent són el signe sota el qual s’apleguen els cineastes que, pels viaranys que sigui, segueixen la llarga estela d’Ozu.