Una pel·lícula com Les naufragés de l’île de la Tortue (1976), feta per un cineasta —Jacques Rozier— que va créixer sota el signe del cinema clàssic i va presenciar-ne la desintegració en els seus anys de joventut, s’alimenta de la fèrtil tensió entre aquesta època daurada del cel·luloide —per a Rozier, és de suposar, fortament vinculada a l’imaginari de la infància— i els camins de la modernitat cinematogràfica. En el títol hi ressona la vaga promesa d’una pel·li de pirates, i en certa manera ho és; però ara els pirates s’apleguen sota la bandera del capitalisme i són una colla d’emprenedors de pa sucat amb oli que treballen per una trista agència de viatges.
Jean-Arthur Bonaventure (Pierre Richard), una mena de revers còmic de l’Aguirre (1972) de Herzog, capitaneja una expedició turística que promet una “experiència Robinson Crusoe” en una illa deserta del Carib. Aviat, les expectatives del grupet d’aventurers xoquen de ple amb la realitat: l’illa deserta —que ni tan sols és l’Illa Tortuga, un nom que invoca històries de bucaners— està habitada i té tout ce qu’il faut, comissaria inclosa.
El món d’aquests nàufrags és un món exhaurit on les aventures ja no semblen possibles. No és tan sols que cada racó del planeta ja hagi estat cartografiat, sinó que el món occidental també ha anat prenent consciència del significat relatiu de les seves descobertes. Potser, llavors, seria possible pensar Les naufragés de l’île de la Tortue com un derelicte de les grans pel·lícules de pirates, amb l’Anne of the Indies (1951) de Jacques Tourneur o el Moonfleet (1955) de Fritz Lang com a referents d’un cinema que, en poc més de vint anys, ha esdevingut llunyà, inabastable. Les llargues preses de Rozier, càmera en mà, que prioritzen l’actuació a qualsevol altre element —i la interpretació física de Pierre Richard, gairebé una premonició de Roberto Benigni, n’és la gran beneficiada—, son una escenificació radical d’aquesta distància. Juxtaposades, aquestes pel·lícules dibuixen la història d’una desfeta de les formes, d’un món que ja no és possible obviar a la pantalla –el del tardocapitalisme, el del neocolonialisme, un món de prefixos i d’addendes on les aventures no son sinó béns de consum–; també tracen el camí d’una nova llibertat, i de la sensació que l’aventura perviu, en el fons, desplaçada de l’argument a l’estructura.
[La primera versió d’aquest text va ser escrita en anglès l’any 2023 en el marc del CriticsLab organitzat pel festival Porto/Post/Doc; la versió publicada n’és una reescriptura.]