Aprofitant l’extensa retrospectiva que la Filmoteca de Catalunya dedica a Tsai Ming-liang, torno a veure The Hole (Dong, 1998), cim de la primera etapa del cineasta abans de la clau de volta que serà, l’any 2003, Goodbye, Dragon Inn (Bu san). El cicle exhaustiu brinda una bona oportunitat de confrontar les idees prèvies –les pròpies i les heretades– a l’obra en qüestió, i en aquest sentit l’exercici de programació és molt profitós: tot i que el discurs de Tsai acostuma a centrar-se en la dimensió instal·lativa que ha marcat el rumb de la seva obra en la darrera dècada, aquí s’han deixat fora les peces de la sèrie Walker –potser les veurem un dia a la sala d’exposicions?– i, en canvi, s’ha estirat el fil d’uns inicis televisius força oblidats.

Admetrem que entre aquestes obres per a televisió no hi hem descobert cap meravella, però sí que aporten quatre pinzellades per a repensar l’obra de Tsai. D’entrada, ajuden a entendre que Rebels of the Neon God (1992), un debut sòlid i brillant com n’hi ha pocs, no sorgeix del no-res, sinó que ve precedit d’un aprenentatge intensiu de l’ofici (¿podríem pensar en la televisió dels vuitanta com un equivalent del sistema d’estudis pel que fa a la formació de cineastes, avui que ser cineasta amb prou feines és cap ofici?). La projecció d’aquestes pel·lícules, a més, posa l’accent en els origens de Tsai com a guionista. Ara que tan acostumats estem a pensar en Tsai com un cineasta que prescindeix del guió, aquest recordatori ens ajuda a comprendre millor el camí cap a una renúncia que arriba des d’un domini absolut dels engranatges, i un cop l’esquema narratiu marca de la casa, basat en el creuament d’històries paral·leles, està més que consolidat.

És sota el signe del Tsai guionista que encaro la retrospectiva i em disposo a la redescoberta: ara amb The Hole, que sempre ha estat la meva preferida i que no havia tornat a veure des de març del 2020. La història va així: en una Taipei plujosa i deserta, assolada per una misteriosa pandèmia que transforma la gent en paneroles humanes, dos veïns d’un bloc de pisos entren en contacte de manera accidental; hi ha goteres al pis d’ella (Yang Kuei-mei), i per tal de trobar la fuita, un fontaner obre, al terra del menjador d’ell (Lee Kang-sheng), un forat que no arribarà a tapar. Els pisos, fins llavors estancs i independents, esdevenen espais permeables. D’un menjador a l’altre circulen líquids –l’aigua, el vòmit–, aerosols –l’insecticida–, també els sorolls –el xiulet agut de la tetera, el timbre estrident del despertador– i la llum. Ella, que és al pis de sota i s’endú la pitjor part, reacciona amb pragmatisme i mira de tapar el forat: amb una fregona, amb cinta adhesiva, trucant el fontaner. Ell, però, ronda l’esquerda amb una curiositat viva que va donant pas al desig.

La imatge dels dos pisos connectats per un forat és la síntesi més clara de les narratives paral·leles que estructuren les pel·lícules de Tsai, un esquema que el cineasta ja va començar a posar en pràctica en la seva feina per a televisió, tal i com es va poder veure a la projecció de Boys (1991), assaig o prefiguració de Rebels of the Neon God. No hi ha mai cap visió de conjunt, cap imatge perequiana que englobi les individualitats; en Tsai, les soledats es toquen per via del muntatge.

Si tenim en compte que la filmografia de Tsai va desenvolupant-se com un conjunt de variacions i de retorns, podríem aventurar que la imatge central de The Hole té un origen possible en Give Me a Home (1991), on els treballadors d’una obra viuen al subsòl de la construcció, accessible a través d’un forat. Tsai sembla reprendre fins i tot algunes idees visuals d’aquella peça televisiva, tan sorprenent com rudimentària.* En tot cas, el forat s’ha anat omplint progressivament de ressonàncies que convé convocar sense fixar del tot, perquè és en el pla de la suggestió que operen els motius recurrents del cineasta, i no en la literalitat del símbol. El propi camp semàntic en recull alguns matisos. En el paisatge d’una ciutat buida i desolada, on la soledat impera i el contacte és escàs, el forat és una obertura, una esquerda en la rutina, una ferida que exposa els personatges i els fa sobtadament vulnerables, empesos a una sèrie de moviments i d’intercanvis que els afecten mútuament. S’omple de connotacions sexuals amb l’anhel de Lee Kang-sheng per introduir-hi parts del cos, i puntualment també és un bon pretext per citar Rififi (cf: l’escena del paraigües). Sigui com sigui, és el que salva Yang i Lee del virus de Taipei, expressió radical de la malaltia de l’eros antonioniana; i alhora (i sobretot) és només un forat, perquè totes les ressonàncies en el cinema de Tsai s’eleven d’una materialitat simple i pura.

*Aquest caràcter rudimentari diu més de les imposicions del format televisiu que de la traça de Tsai com a cineasta en el moment del rodatge, si tenim en compte que Rebels of the Neon God va ser feta tan sols un any després. Tot i així, la foscor imperant i l’abordament desolador de la pobresa fan de Give Me a Home un telefilm bastant insòlit.