Podríem començar a l’interior de la botiga del Jaume, una pel·lícula inacabada enregistrada la primavera del 2025 en el marc de l’edició 2025 de *Contrazines Feministes. Jo crec que triaria una pel·lícula de riure perquè de penes ja hi ha les del dia a dia, va dir en Jaume. Ho diu somrient, com passant per sobre de les paraules sense fer nosa, com qui no gosa gaire ni dir-les; com si aquell malestar no fos visible si entre tots fem veure que en triarem una de riure. De fet, ja fa setmanes que el Jaume (75) només té una cosa al cap, endreça i fa piles de caixes, separa les bates per colors i estampats i fa el mateix amb les camisoles de dormir; el Jaume vol mantenir-se ocupat mentre arriba el dia que tanqui per sempre la seva botiga de bates fresques i de roba de cotó que l’ha mantingut ocupat al seu barri de la Ribera els darrers 47 anys de la seva vida.
Davant per davant, de la botiga del Jaume hi ha una oficina d’apartaments turístics, a banda i banda hi té una botiga de tes de bombolles i a l’altre costat una parada de pastissos de formatge per emportar. En tot el carrer, de comerç local només queda la pastisseria i la seva botiga de bates. Ara només quedarà la pastisseria i els seus immensos tortells de nata.
La Carmen (68), és una de les clientes més fidels del barri. Avui també hi ha anat i surt tota satisfeta de la botiga amb una camisola de palmeres per anar a la platja. Ella, si hagués de fer una pel·lícula, triaria com a protagonista una dona de l’Eixample, una dona del barri amb empenta que lluita per superar-se. La seva seria una història real, una mena d’autoficció que escenifiqués els sentiments de la vida, els desenganys, les frustracions però que tira endavant. Hi hauria esperança.
De tot, el que li més pesa al Jaume és l’excusa que sosté les seves hores darrere el taulell. Ja no veurà la Carmen. Ara per veure-la, no podrà parlar només de bates, haurà de dir-li si vol quedar i potser això seria fer un pas en fals i, de moment, no hi vol pensar.
There are always other pathways we might take
Alix Beeston
Com representar un passat irrecuperable? Com parlarem d’una cosa que no s’ha dit? Com explicarem allò que l’arxiu no explica? Pel·lícules com la del Jaume que desapareixeran, com la seva botiga, abans que s’hagin fet. Però potser hi ha alguna cosa més enllà que ens empeny a trobar a faltar tots aquells films que no s’han fet. Què compta com a cinema? No totes les pel·lícules s’han fet o es fan, n’hi ha que es mantenen visualment en suspensió quan les projectem mentalment, quan les compartim amb les nostres amigues, quan parlem de com les faríem realitat. On començaria la ficció, just quan acaba el taulell de la botiga del Jaume? Com la rodaríem, quin pla obriria la pel·lícula?
La nostra mirada manté latent les nostres visions només quan sabem que les podem veure. Reprenent les paraules d’Alix Beeston there are always other pathways we might take, other streets we might travel. En aquest arxiu de pel·lis inacabades comparteixen espai un aplec paracinemàtic d’idees, escriptures i esbossos. I és que la temptativa també és cinema. La varietat extensa de provatures creatives mai podran ocultar la realitat de l’existència d’un valuós i inacabat material que també forma part del cinema. Resseguint Beeston, podríem crear un arxiu de projectes inacabats. En quin moment un projecte és cinema? Si el compartim, si el pensem, si el visualitzem ja és un projecte viu encara que sigui inacabat?
I si la pel·lícula inacabada fos com el projecte inacabat Joumana de Jocelyne Saab? El retrat documental d’una dona durant la guerra del Líban, un viatge per la memòria que l’horror viscut va deixar en la seva identitat. Transcripcions de testimonis, subvencions demanades, sinopsis, tractaments i arxius que van quedar en suspensió en alguna part de la història compartida entre la Joumana i la Jocelyne. Per què no es va concloure el projecte? Tot i així, els arxius s’han digitalitzat, es poden consultar i aquest retrat incomplet diu molt de la història contemporània del Líban. I si la història del Jaume i la Carmen i les coses que encara no s’han dit també formessin part d’un film com a part col·lectiva d’una memòria que encara no s’ha registrat?
Referències
Incomplete. The feminist possibilities of unfinished film, Alix Beeston i Stefan Salomon (eds.), 2023.
Mathilde Rouxel. Jocelyne Saab, the Film as an Unspeakable Memory. About the ‘Joumana’ Unfinished Project. Film Undone, June 2023, Berlin (DE), Germany. hal-04271169
Notes
* Aquesta és una obra col·laborativa que Nuria Cancela i Sandra Cuadrado van desenvolupar conjuntament en el marc de l’edició 2025 de Contrazines feministes.
Contrazines feministes* és un club de lectura per recórrer en companyia les genealogies del pensament cinematogràfic feminista. Aquest text és una de les portes d’entrada al fanzine que hem editat aquest 2025.