A la deriva (2024), la nova pel·lícula de Jia Zhang-ke, és una triple crònica dels darrers vint anys. Filmada entre 2001, 2006 i 2022, funciona en primer lloc com a registre de les transformacions socioeconòmiques de la Xina al segle XXI. Al llarg de la seva filmografia, Jia s’ha mantingut entre la reduïda nòmina de cineastes capaços de captar l’esperit canviant dels temps, de seguir-ne la deriva sense embarrancar, i no és cap sorpresa que aquest sigui, de nou, l’eix gravitacional de la pel·lícula. Els tres moments històrics, a grans trets, són els següents: el boom econòmic de començaments de segle, que coincideix amb l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç; la construcció faraònica de la Presa de les Tres Gorges, que ja apareixia a Naturalesa morta (2006); i la pandèmia de COVID-19.

Aquests escenaris no són el teló de fons de cap història. Son més aviat el caldo de cultiu on van agafant forma dues figures que recorren el paisatge, interpretades per habituals de Jia: Zhao Tao i Li Zhubin. Ell desapareix un dia i ella el busca: un fil narratiu mínim per a relligar els tres temps i convidar-nos a resseguir –sempre des de la hipòtesi– la construcció d’una pel·lícula que encara no es pensava com a tal quan se’n van filmar les primeres imatges. És un bell misteri que acompanya el visionat: en quin moment A la deriva comença a prendre consciència d’ella mateixa i a concebre’s com a tal?

Probablement no encara al 2001, quan Zhao i Li són personatges totalment desdibuixats, empesos per una marea d’imatges, i tan sols comparteixen una escena (possiblement material derivat d’Unknown Pleasures, filmada aquell mateix any?). Al 2006 la narració es consolida: ell ja ha desaparegut, ella ja el busca i li segueix el rastre fins a la Presa de les Tres Gorges, on ell està enfangat en un cas de corrupció vinculat a l’enderrocament d’edificis que han de quedar sota l’aigua. Hi ha gestos repetits –per exemple, els braços alçats de Zhao sostenint un xal– que esbossen un vincle amb el material anterior; però al 2006 Jia filmava Naturalesa morta precisament en aquells escenaris i amb els mateixos actors. Un cop més, es fa difícil saber què pertany i què no a l’òrbita d’una altra pel·lícula.

Si a 2001 i 2006 A la deriva és encara una amalgama de provatures, d’afluents de pel·lícules paral·leles, o d’intuïcions més o menys clares d’un projecte futur, sembla prou clar que Jia construeix la pel·lícula sobretot de manera retrospectiva: des de la sala de muntatge, revisant el material, i partint d’allà per a idear un tercer bloc que il·lumini la resta. És el bloc més ficcional, el més estructurat, i també el més demolidor: és aquí on la segona dimensió de la crònica –la dels personatges, Zhao i Li– cristal·litza en l’evidència física d’uns cossos envellits, desorientats en els paisatges freds de la pandèmia, arrossegant fracassos i derrotes; a la seva manera, més cansats i més lents, ja lluny l’un de l’altra, segueixen buscant. Alguns jocs de miralls entre blocs temporals –com ara les escenes de Zhao amb el jove que s’ha refugiat de la pluja i de Zhao amb el robot: ambdós interlocutors llegeixen la tristesa en el rostre d’ella, el primer des de la intel·ligència emocional, el segon des de la intel·ligència artificial– apunten, un cop més, a la transformació inexorable dels temps.

Alguns passatges d’aquest tercer bloc, per la immediatesa del context històric, posen a prova el pols de Jia, que ja no és el cineasta novell que va fer Pickpocket (1997). No hi falten TikTok, els codis QR, mitjans i dispositius que el cinema sovint ronda amb aire maldestre, sense acabar de saber com incorporar aquests sistemes d’imatges al propi sistema d’imatges. Jia, com els seus personatges, ha anat sumant anys, però lluny de fondejar en un sistema tancat d’idees i de gestos d’autor, continua remant per seguir el ritme dels temps. A la deriva n’és una mostra clara: filmada amb una gran varietat de dispositius al llarg de vint anys –des de videocàmeres Betacam fins a l’Arricam, passant per sistemes de videovigilància–, la pel·lícula no traça tan sols una història de la Xina contemporània o la crònica d’un desamor, sinó que desplega davant dels nostres ulls, a partir del gran mosaic de formats de què està composta, una història material del cinema del segle XXI.