La Jeonim seu sola a la vora d’un riuet urbà. Té un estoig minimalista d’aquarel·les i un bloc on pinta el paisatge. És un matí hivernal i la Jeonim es cobreix la boca amb el coll alt del seu jersei vermellós.

Aquesta imatge obre el darrer film de Hong Sang-soo, Vora el torrent (2024), com una mena de mirall respecte a la seva forma de filmar. Cada detall compta: la necessitat d’estar prop de l’aigua, o d’allò que mai és concret, estàtic ni opac; l’exposició al clima, o al que és impredictible; i la diminuta paleta de colors, més que escaient per pintar.

La Jeonim dona classes a una escola d’art per a noies. Té quaranta-pocs i un aire de frustració continguda. Malgrat ser la protagonista, ella roman exiliada als marges del film, com per decisió pròpia, sense participar en l’entramat. Les coses passen al seu voltant, travessant-la però sense implicar-la, tal com la llum travessa l’aigua del riu.

Per una banda, el seu tiet actor, el Sieon, està de visita per substituir un professor de teatre que ha sobrepassat els límits professionals amb les seves alumnes. L’objectiu: preparar amb les noies una peça teatral pel festival de l’escola. D’altra part, la professora Jeong, col·lega de la protagonista, no triga a fer lliga amb el Sieon, i aviat són descoberts junts per la Jeonim. En tercer lloc, el jove professor acomiadat torna a l’escola amb una nova resolució: demanar matrimoni a una de les alumnes.

Aquestes tres trames, sorprenentment nombroses per una pel·lícula de Hong, −afavorint la dispersió de l’espectador en més d’un moment−, avancen horitzontalment cap a una feliç conclusió. L’obra es representa; els enamorats acaben junts; l’antic professor és perdonat i la mà de l’alumna és demanada. Si més no, a mesura que progressa el film sembla que els nostres ulls no estiguin tan posats sobre aquests personatges, com en les petites variacions que es donen dins la Jeonim.

Aquesta original perspectiva és potser la fita de Vora el torrent respecte als films anteriors del director. Hong aconsegueix retratar la protagonista com un paisatge mal·leable, subjecte a canvis de llum i color, tal com un pintor impressionista que s’enfronta a la catedral de Rouen o al riu Sena. El fet de mostrar-la pintant el riu a l’aire lliure, tant a l’inici de la pel·lícula com més endavant, sembla un joc de miralls amb el que ocorre a la narrativa del film.

Podríem dir que la Jeonim no parteix d’enlloc ni arriba enlloc. Comença sent una professora d’art soltera i acaba sent el mateix, tot i que al seu voltant hi hagi hagut canvis. L’afer amorós entre el seu tiet i la seva col·lega sembla afectar-la, però més que enveja o desaprovació, sent la frustració de ser confrontada amb el reflex de la seva pròpia vida amorosa, inexistent i amb un regust amarg del passat. De la mateixa manera, també l’irrita el retorn de l’antic professor, més per empatia cap a les alumnes, cap a una versió més jove seva, que per un conflicte personal. A les acaballes del film, però, es produeix un canvi subtil però significatiu, una variació interna. El que ens recorda com operen les darreres pel·lícules del Hong, amb els mateixos actors i escenes pràcticament idèntiques, tret de petites variacions.

La protagonista acompanya el Sieon i la Jeong a dinar a un restaurant als afores. La Jeonim els ha demanat una cigarreta, i la parella, atreta per la idea, baixa amb ella a fumar vora un rierol. Mentrestant, la Jeonim va fer un tomb riu amunt. En vista d’una absència prolongada, el seu tiet s’inquieta i comença a cridar el seu nom, com si aquesta s’hagués fugat o pres mal. Després d’uns quants crits, la Jeonim apareix de nou en el darrer pla de la pel·lícula, transfigurada, com si hagués canviat dins seu alguna cosa essencial. 

La imatge arrenca en el dèbil curs del riu, ple de pedres i fulles groguenques, i fa un tilt up cap a un panorama buit del llit del riu. Passats uns segons, sentim un cruixit de fulles i veiem aparèixer una Jeonim somrient, tot contestant: “Que em buscàveu?”. Llavors la càmera fa un zoom in cap a ella, alhora que sentim els acords de guitarra de la sintonia minimalista de la pel·lícula, segurament gravats pel mateix Hong. Mentre la Jeonim avança cap a càmera, el seu tiet li pregunta: “Has trobat alguna cosa?” i la neboda respon: “No he trobat res”. Uns segons més tard, afegeix: “Res de res”.

En aquesta senzilla escena se’ns revela molt i se’ns n’amaga molt més. Ens inspira una connexió entre la Jeonim i el riu, les petites metamorfosis ocultes dins el moviment continu de l’aigua. No és feliç perquè no hagi trobat res, sinó perquè s’adona que no hi ha res a trobar, que res és concret i tot és fugisser. L’aigua no passa mai dues vegades pel mateix riu, sembla pensar.