Sirat
Sortides imprevistes em fan passar estones a trens, on rumio sobre l’últim film d’Oliver Laxe vist fa unes setmanes. Primer tren: recordo Sirat amb desconcert. Segon: mesuro la pel·lícula no tant pel visionat, com pel pòsit. Tercer tren: em desdic, sobreposant l’experiència del visionat a tot allò rumiat. Sirat demana molts trens per pensar, si un vol treure res en clar. De primeres, un punt de partida atractiu: pare, fill, gos i un grup de ravers en un road trip pel desert, amb aires de Mad Max i música techno de Kangding Ray. La missió que entrecreua el Luis (pare-Sergi López) i l’Esteban (fill-Bruno Núñez) amb els ravers és trobar la filla i germana dels primers, vista per darrer cop a una rave al Sàhara. Tot i estar advertits dels perills, tots dos decideixen seguir els ravers a través del desert, cap a una altra festa. Partint d’aquí, sembla que veiem dues pel·lícules en una sola, que si fa no fa coincideixen amb les dues meitats del metratge. Primera meitat: al llarg de la perillosa …
