Una pel·lícula com Les naufragés de l’île de la Tortue (1976), feta per un cineasta —Jacques Rozier— que va créixer sota el signe del cinema clàssic i va presenciar-ne la desintegració en els seus anys de joventut, s’alimenta de la fèrtil tensió entre aquesta època daurada del cel·luloide —per a Rozier, és de suposar, fortament vinculada a l’imaginari de la infància— i els camins de la modernitat cinematogràfica. En el títol hi ressona la vaga promesa d’una pel·li de pirates, i en certa manera ho és; però ara els pirates s’apleguen sota la bandera del capitalisme i són una colla d’emprenedors de pa sucat amb oli que treballen per una trista agència de viatges. Jean-Arthur Bonaventure (Pierre Richard), una mena de revers còmic de l’Aguirre (1972) de Herzog, capitaneja una expedició turística que promet una “experiència Robinson Crusoe” en una illa deserta del Carib. Aviat, les expectatives del grupet d’aventurers xoquen de ple amb la realitat: l’illa deserta —que ni tan sols és l’Illa Tortuga, un nom que invoca històries de bucaners— està habitada i …