La Jeonim seu sola a la vora d’un riuet urbà. Té un estoig minimalista d’aquarel·les i un bloc on pinta el paisatge. És un matí hivernal i la Jeonim es cobreix la boca amb el coll alt del seu jersei vermellós. Aquesta imatge obre el darrer film de Hong Sang-soo, Vora el torrent (2024), com una mena de mirall respecte a la seva forma de filmar. Cada detall compta: la necessitat d’estar prop de l’aigua, o d’allò que mai és concret, estàtic ni opac; l’exposició al clima, o al que és impredictible; i la diminuta paleta de colors, més que escaient per pintar. La Jeonim dona classes a una escola d’art per a noies. Té quaranta-pocs i un aire de frustració continguda. Malgrat ser la protagonista, ella roman exiliada als marges del film, com per decisió pròpia, sense participar en l’entramat. Les coses passen al seu voltant, travessant-la però sense implicar-la, tal com la llum travessa l’aigua del riu. Per una banda, el seu tiet actor, el Sieon, està de visita per substituir un professor …

Sortides imprevistes em fan passar estones a trens, on rumio sobre l’últim film d’Oliver Laxe vist fa unes setmanes. Primer tren: recordo Sirat amb desconcert. Segon: mesuro la pel·lícula no tant pel visionat, com pel pòsit. Tercer tren: em desdic, sobreposant l’experiència del visionat a tot allò rumiat. Sirat demana molts trens per pensar, si un vol treure res en clar.  De primeres, un punt de partida atractiu: pare, fill, gos i un grup de ravers en un road trip pel desert, amb aires de Mad Max i música techno de Kangding Ray. La missió que entrecreua el Luis (pare-Sergi López) i l’Esteban (fill-Bruno Núñez) amb els ravers és trobar la filla i germana dels primers, vista per darrer cop a una rave al Sàhara. Tot i estar advertits dels perills, tots dos decideixen seguir els ravers a través del desert, cap a una altra festa.  Partint d’aquí, sembla que veiem dues pel·lícules en una sola, que si fa no fa coincideixen amb les dues meitats del metratge. Primera meitat: al llarg de la perillosa …