Jim Jarmusch ven amb destresa un cotxe usat a un grup de músics finesos que van de gira per l’Amèrica profunda, parla de cafès i cigarrets en un quiosc regentat per Harvey Keitel, conforta a una vacil·lant Lisa Simpson en ple festival de Sundance. Els referents i les afinitats són una condició a defensar en l’univers Jarmusch. Forma part de la seva personalitat l’homenatge a l’amalgama cultural que un absorbeix i que constitueix part del que és. La diversitat dins la constant. A The Dead Don’t Die sembla natural que totes les referències, militades des de l’obvietat que el film defensa, representin l’essència diletant que el propi Jarmusch reivindica.
Free Cable, Wifi, Chardonnay, Coffee. Aquestes són les demandes dels morts que no moren a The Dead Don’t Die, on l’apocalipsi zombi és deguda a una variació de l’eix de la terra que provoca una lluna tòxica, entre altres efectes mediambientals estranys. El missatge està clar, i s’exposa en multitud de situacions (metàfores visuals i discursos explícits, molts de la mà de l’ermità Waits, que renega d’una societat-formiga). I és que, calen les interpretacions quan la literalitat és tan divertida? El joc és l’aposta.
La lleugeresa de la proposta, sempre en el marc del gènere i amb les constants del director (el tempo dels plans, la parsimònia narrativa, els diàlegs concisos, personatges impassibles), no fa necessàriament la pel·lícula petita, però sí previsible. I és veritat que claudica en la poètica a la que ens té avesats, però, en un altre ordre tonal, segueix oferint-nos un ecosistema on el món es contempla des de diferents mirades. Així, i com passava en sèries com Doctor en Alaska (o Twin Peaks, forçant una mica la comparativa), cada veí del petit poble oferirà una visió pròpia, i ens permetrà entendre com és la vida en aquell paratge, ara absurd, ara entranyable.
L’elenc (molt familiar) està encapçalat per Bill Murray, fent de Bill Murray, i Adam Driver, traient el seu portent camaleònic. Jarmusch sap que el film només adquirirà sentit quan aquests actors completin els personatges que ell ha escrit. I és que, a qui no li fa gràcia Murray? A qui no li agrada Driver? El públic sap el què veurà, acceptarà encantat la crítica que els toca de prop, assentiran davant el mirall, i quan acabi el film, encendran el mòbil per continuar el seu camí cap al formiguer. Així som, i queda poc lloc per la incertesa, poc espai per l’optimisme. Clar que sempre hi haurà algun desviament que ens pot agafar per sorpresa, com aquell gir final que ni tan sols el personatge que diu conèixer el desenllaç podrà preveure. Si això no és una oda a la imaginació (allò únic que pot sobreviure) no sé què ho pot ser.