/Cada col·laborador recomana una pel·lícula a partir dels visionats del mes/

Ex Libris: La Biblioteca Pública de Nueva York (Ex Libris: The New York Public Library – Frederick Wiseman, 2017)

En una de las conferencias que se muestran en este documental, una mujer describe a la perfección el objetivo del mismo: aún existe la percepción de que las bibliotecas no son mas que almacenes de libros. Y la existencia de Ex Libris se afana a desmentir ese mito: desde el trabajo menos visible, como los encargados de clasificar los envíos, hasta los conferenciantes más ilustres, pasando por los funcionarios que atienden a las consultas por teléfono, todos tienen una importancia fundamental en la composición del tejido que crea la comunidad en la ciudad de Nueva York. El equilibrio de Wiseman en el montaje entre las diferentes partes que componen ese tejido se hace ameno, y nunca deja indiferente, de manera que hasta resulta difícil destacar alguna en particular. Entre todas las reuniones para organizar presupuestos y objetivos comunes, las clases para todas las edades, las charlas o las reuniones vecinales, todas disponen de su tiempo en la cinta tanto como cuentan con el fundamental espacio que les proporciona la biblioteca.  Cristina Peris

[Disponible a Filmin]

After life, Season 2 (Ricky Gervais, 2020)

Un periodista d’un diari local (Tony, Ricky Gervais) intenta fer les paus amb la vida després de la mort de la seva dona, Lisa. En aquesta segona temporada ens trobem davant de sis episodis més que fusionen àcidament el dolor i l’humor en una combinació estranya i efectiva que fa respirar el drama en situacions quotidianes. Continua l’escenari decrèpit en la redacció del diari però, ara, els personatges secundaris tenen més pes i la trama, tot i centrar-se en el paper referent del periodista, és molt més coral (cal destacar, el paper de la nova parella del carter i la treballadora sexual, el grup alternatiu de teatre i el director del diari i les seves converses delirants amb el terapeuta). Creix també el registre emotiu a través de la relació amb la vídua amb qui el periodista comparteix vi i converses al peu de les tombes dels seus corresponents difunts. Aquesta nova estructura en el guió il·lustra com el protagonista aprèn a saber veure els altres en una mena de desescalada suau del dol, que inclou fins i tot mostres de generositat. Per la resta, en aquesta comèdia d’una depressió tot resulta molt previsible però tot funciona bé. L’ús del sarcasme pot esdevenir massa recurrent en les escenes més dramàtiques, tot i així, és un recurs encara divertit que ofereix una sortida àgil a la història. Sandra Cuadrado.

[Disponible a Netflix]

Wide Awake (Alan Berliner, 2005)

Alan Berliner és més artista que documentalista, però acaba fent documentals: el seu tema central, el retrat familiar. Explorar el proper per entendre les relacions, buscant revelacions o simplement alguna resposta que el permeti dormir amb pau. La seva obra està fonamentada en el collage, entre el material que produeix de forma activa i el material que conserva d’altres temps quan encara no sabia que allò el portaria a algun lloc. Berliner s’obstina en explotar allò que coneix o que -creu- hauria de conèixer, i ho fa amb un sentit del ritme i de l’humor desarmants. A Wide Awake ell és el seu subjecte d’experimentació, perquè d’alguna manera ha d’afrontar el seu insomni i hàbits de treball ara que serà pare. Ho aconseguirà? Suposarà això algun tipus de renúncia? Ens quedem sense saber-ho, però ens deixa la certesa, veient l’obra posterior, que seguirà creant al nivell d’abans. L’experiència que brinda a l’espectador és alentadora en un paratge esgotat pel cliché; i així s’erigeix: com un artista que comparteix un univers íntim i descaradament particular per fer-nos sentir que, a tots, ens passa el mateix. Marian Z. 

[Disponible a HBO]

Las Cosas de la Vida (Les Choses de la Vie – Claude Sautet, 1970)

Aquesta nit. Has tancat la teva habitació. Parlarem de coses banals. Cap avió anirà mai més amb nosaltres dos junts. La teva vida ja és diferent. Oblidaràs el nostre record. La història ja no continua. Cap llibre no t’explicarà res nou i jo ja no t’escriuré mai més. Apunts de La Chanson d’Hélène de Philippe Sarde. Ricard Andiñach.

[Disponible a Filmin]

Le Tempestaire (Jean Epstein, 1947)

Hauríem de parlar de com es filmen els miracles. Els miracles de veritat, és clar; aquells capaços de revelar-se dins les pròpies possibilitats de la imatge. D’entrada, us diria: els miracles no es filmen, tan sols se’n mostra l’ombra, l’estela, el deixant. A Le Tempestaire, Epstein planteja una altra opció: els miracles també es conjuren a la sala de muntatge, en un joc de ritmes, reversos i velocitats. No queda altre remei que donar-li la raó. Xavier Montoriol

[Disponible temporalment a la web de la Cinemathèque Française]