El postfeminisme* és un corrent de la teoria feminista que fa una revisió de la segona i tercera onada del feminisme que ja considera assolit i que es marca com a nous objectius atendre les categories de diferències d’edat, la posició social de les dones, l’ètnia i el gènere i una atenció constants als micromasclismes. Tot això connectat amb el trencament tradicional del binarisme de gènere que esdevé el marc de la teoria queer* (teoria que rebutja la categorització de les persones segons la concepció binària tradicional dels sexes, els rols que s’atribueixen socialment a homes i dones i l’existència de l’orientació sexual, que considera només construccions culturals del sistema heteronormatiu) i del moviment LGBT.

El cinema proveeix un ampli ventall de perspectives sobre les implicacions socials i polítiques del postfeminisme. Si examinem tant el cinema independent com el mainstream fins a les sèries, veurem que els elements postfeministes hi són ben presents, fet que demostra no només la seva ascendent consolidació sinó la necessitat d’establir un nou punt de vista femení critic i molt poderós en la cultura popular contemporània.

El postfeminisme ha afectat el tractament del gènere, ha qüestionat els rols tradicionalment establerts i ha impulsat un nou codi femení al cinema recent. Se’ns presenten dones fortes, reivindicatives i sovint soles ocupant papers centrals. Existeix un fil estructural del cinema dels darrers anys que beu d’aquest corrent teòric i que es reflecteix d’una manera directa en la construcció dels personatges femenins.

Prenem com a exemples tres pel·lícules estrenades recentment: Lady Bird, The boookshop i Three billboards outside. Les tres pel·lícules estan explicades a través dels ulls de tres dones: Lady Bird (Saoirse Ronan), Florence Green (Emily Mortimer) i Mildred (Frances McDormand). Totes tres estan protagonitzades per dones soles que lluiten contra una comunitat opressora. De fet, si fem un exercici hipotètic podríem imaginar en termes cinèfils que una mateixa dona podria tenir una adolescència com Lady Bird, arribar als 40 com a Florence Green i viure una maduresa com la de Mildred. Quins trets del postfeminisme comparteixen aquests personatges per fer versemblant aquesta tesi?

El principal tema compartit gira al voltant de l’enfrontament entre una dona aparentment lliure i una comunitat que la vol sotmetre. Com a punt de partida, hi ha uns trets principals que uneixen els tres personatges femenins: són dones fortes, reivindicatives i soles que tenen un objectiu molt clar que queda establert en les tres pel·lícules  des de l’inici. En el cas de Lady Bird, el seu objectiu serà aconseguir entrar a la universitat a Nova York malgrat el conflicte que això pot provocar amb la seva mare i en un entorn opresor com Sacramento. A The Bookshop, Florence després de la mort del seu marit té un únic objectiu: obrir una llibreria malgrat l’oposició de tot el poble de Portoferry. Per últim, Mildred (Three billboards) vol venjar la mort de la seva filla tot i l’hostilitat, el rebuig i el menyspreu de tota la comunitat d’Ebbing.

Aquest punt de partida que centra el marc del conflicte de les dones no és nou, ja era un dels grans eixos temàtics que va provocar el pas de les trames rurals de la literatura del XIX a l’inici de la novel·la modernista i dels grans drames romàntics. Si fem un cop d’ull a la literatura catalana, Solitud de Víctor Català ja tracta aquest tema que impactarà de ple en tota la literatura del s. XX i que encara ara continua: la Mila (personatge principal de Solitud) ha de lluitar amb tot el poble per poder defensar la seva dignitat . Les referències literàries universals sobre el tema són recurrents: Orgull i prejudici, Anna Karenina, Madame Bovary, Pilar Prim, La Regenta, La Plaça del Diamant…  lligant més tard amb la literatura contemporània amb obres com Jane Eyre, Miss Dalloway, Una dona difícil, etc. El patró sempre és el mateix, una dona oprimida per la seva comunitat ha de superar un obstacle amb un sacrifici personal. Per a les dones, el desig és indestriable del turment.

No només a les tres pel·lícules la comunitat s’erigeix en un agent hostil contra les dones, sinó que el mateix paisatge tot i situar-se en èpoques diferents (Sacramento 2000, Portoferry 1950 i Ebbing 2017) es converteix en un protagonista més, en un indret opressor que sovint connecta amb una sexualitat frustrada. Així veiem com a les tres cintes, l’escenari condiciona i delimita l’assoliment dels objectius de les protagonistes i també les seves vides i les seves relacions. L’atmosfera d’un determinat lloc esdevé fonamental en relació amb la història que es presenta. Tal com passava a la literatura, el cinema reprèn aquesta visió romàntica del paisatge que es presenta com un espai vulnerable on la geografia esdevé una amenaça davant la mediocritat dels homes. A Three billboards la mesquinesa i la baixesa humana connecta especialment i d’una manera irracional amb el panorama desolador i depriment de Missouri. Veient aquell paisatge, l’espectador sap que res de bo pot succeir i que és un terreny d’adob per a les pitjors misèries. De les tres pel·lícules, és probablement a Three billboards on el tractament del gènere, el conflicte social per l’ètnia i la diversitat racials i la denúncia dels micromasclisme (base del postfeminisme) són més presents (agressions per part del seu exmarit en una escena molt dura, assetjaments psicològic i verbal per part dels policies, discriminació per raó de sexe, etc).

De fet, mentre Francesc McDermond treballava el seu personatge van aparèixer les denúncies per assetjament contra el productor cinematogràfic Harvey Weinstein. Ella mateixa va reconèixer posteriorment en alguna entrevista que l’impacte del moviment #metoo la va influir decisivament a l’hora de modular el seu personatge (recordem que la Mildred també ha estat víctima d’assetjament).

Un altre tret que tenen en comú els tres personatges femenins i que comparteixen amb l’ideari postfeminista és que la seva reivindicació es converteix en tota una declaració de principis. Les tres dones tenen un objectiu clar i ferm de trencament amb les regles del joc que els han estat imposades. Florence obrirà la llibreria malgrat les constants denúncies i pressions dels seus veïns perquè es faci enrere, Mildred contractarà els anuncis tot i tenir tot el poble i les forces policials en contra, i, per últim, Lady Bird enviarà la sol·licitud per estudiar a Nova York si cal mentint a la seva família per aconseguir-ho.

La solitud és un altre dels gran temes que uneix aquestes dones i aquest és també un dels trets recurrents del cinema recent a l’hora de construir els rols femenins. Lady Bird, Florence i Mildred se’ns presenten com a dones fortes, intel·ligents que construeixen el seu itinerari dramàtic soles. Totes tres avancen positivament però sovint aquesta solitud apareix associada a situacions que evoquen una sexualitat frustrada. Lady Bird topa amb uns primers nòvios que presenten uns interessos molt divergents, Florence connecta amb Mr. Brundish (Bill Nighy), un home gran, en un moment inapropiat de les seves vides i Mildred fa una temptativa frustrada de flirteig amb un nan (Peter Dinklage).

Potser és simplement atzarós però resulta curiós que en tres pel·lícules recents on les protagonistes són dones cap de les tres té una sexualitat plena i positiva. Si continuéssim amb la tesi plantejada a l’inici i ens imaginéssim que estem parlant d’una mateixa dona que ha passat per aquestes tres fases de la vida (Lady Bird/Florence/Mildred/) potser no podríem afirmar que la seva ha estat una vida traçada per un itinerari plàcid i feliç. Evidentment, no es poden escalar conclusions de l’anàlisi de tres cintes aïllades però el cas és que més sovint del que voldríem aquesta és la visió que trobem a la pantalla del cinema quan es construeixen rols femenins: dones amb molts peatges i escasses satisfaccions.

Si bé és cert que el postfeminisme ha generat tendència en el cinema actual i que en certa mesura serveix com a evasió inconscient d’un problema real, no és menys cert que caldrà una nova revisita per superar encara l’enfocament del codi femení encotillat en sexualitats frustrades i en una lluita permanent per superar una comunitat hostil. Si no n’hi ha prou que la societat ens recordi cada dia que la vida de les dones està farcida de dificultats, també tenim el cinema que ens ho evoca constantment i que alimenta aquesta cinta de moebius sense fi. És cansat que, tal com succeeix a la vida, també al mirall del cinema les dones es presentin sempre com a casos de superació (de l’entorn, de frustracions, d’assetjaments…) que han de demostrar sempre del que són capaces. Potser caldrà un post postfeminisme que impacti en el cinema amb una visió de la dona senzillament més airosa on es presentin històries de dones normals que no hagin de superar d’entrada cap obstacle ni els turmenti res per defecte.

*Nota 1 En termes d’Angela McRobbie: “Broadly defined, “postfeminism” encompasses a set of assumptions that feminism has accomplished its goals and is now a thing of the past. It presumes that women are unsatisfied with their (taken for granted) legal and social equality and can find fulfillment only through practices of transformation and empowerment. Postfeminism is defined by class, age, and racial exclusions; it is youth-obsessed and white and middle-class by default. Anchored in consumption as a strategy and leisure as a site for the production of the self, postfeminist mass media assumes that the pleasures and lifestyles with which it is associated are somehow universally shared and, perhaps more significantly, universally accessible.” McRobbie, Angela. 2007. Post Feminism and Popular Culture: Bridget Jones and the New Gender Regime. In: Diane Negra and Yvonne Tasker, eds. Interrogating Postfeminism: Gender and the Politics of Popular Culture. Duke University Press, pp. 27-39. ISBN 978-0822340324 [Book Section]

* Nota 2: La forma anglesa queer significa ‘estrany’ o ‘anòmal’ i s’utilitzava inicialment en anglès per a fer referència de manera despectiva als homosexuals. Posteriorment, els mateixos grups de defensa dels homosexuals van adoptar el terme, amb la intenció de denunciar el tractament ofensiu que rebien i, alhora, d’esborrar el matís negatiu del mot. Actualment queer ha eixamplat el significat i es relaciona, en general, amb les persones amb conductes o identitats diferents de les propugnades des del model heteronormatiu.