“Estiguem al lloc correcte de la història”, clamà Spike Lee quan va rebre l’óscar pel guió de Blackkklansman. En un moment com aquest esperar a que la història ens posi a lloc podria semblar imprudent perquè, és clar, per aquí ja hi hem passat. Fer un paral·lelisme amb el nostre present d’allò que s’explica a Mientras Dure la Guerra, no és només una tasca estèril sinó també, i per sobre de tot, la confirmació del fracàs de les nostres capacitats com a societat.

Amenábar obre i tanca la pel·lícula amb una bandera, un motiu que muta i banalitza la representació d’una identitat. I Mientras Dure la Guerra s’eleva igual que aquesta bandera, com a excusa, com a simple objecte, incapaç d’abastir la complexitat de les raons que ens arrosseguen. Les intencions d’Amenábar no les discuteixo (ni en tinc ganes perquè no puc evitar veure’l com un director honest) però en Mientras Dure la Guerra sembla haver deixat de banda el cine per anteposar l’artefacte. Roda, escriu i composa amb una manca de subtilesa i originalitat per abocar-nos a un debat que, a aquestes alçades, hauria d’estar superat. La imponent figura d’Unamuno no és suficient per sostenir l’interès del film, i el cartró-pedra ressona més fort que mai (tot allò que em va valer quan retratà a Hipàtia i Alexandria, aquí no em val per res). La pel·lícula pot ser entretinguda, ens pot conduir a una reflexió efímera sobre la incertesa de la moral -la moral! que sempre té la raó-, i veure a “Unamuno” defallir i reeixir, commou. Però tot això no és més que dada, i el resultat, tan vacu com aquell crit a la mort, deixa un profund regust de decepció.