/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /

Let him go (Thomas Bezucha, 2020)

Let him go (con el desacertado título español Uno de nosotros) es una mezcla de neowestern y thriller que reformula toda una Centauros del desierto (ahí es nada) que maneja con pericia varios tonos: del drama de un matrimonio que lidia de distinta manera con la pérdida, al thriller más inspirado (la tensión de esa cena se podía cortar con cuchillo; ojo ahí a Lesley Manville). Incorporando incluso un cambio de los roles tradicionales (Diane Lane es la protagonista de facto, haciendo que todo gravite a su alrededor, y Costner su apoyo, como la dinámica del matrimonio), a una no le hubiera importado ver más de esa pareja antes de la tragedia.  Cristina Peris

Varieté (Ewald André Dupont, 1925)

Tot va començar a Hamburg i cada dia, des d’aleshores, tot va adoptar un ritme de varieté. Varieté és el nom d’una pel·lícula muda que es basa en la novel·la El jurament d’Stephen Huller (1912) escrita per Felix Hollaender. Emil Jannings es posa en la pell de Boss Huller, un conegut trapezista alemany que, arran d’un accident, fa un gir a la seva vida en el món de l’espectacle. En aquest itinerari de varietats artístiques i emocionals conflueix la interacció d’un triangle amorós que desembocarà en l’ingrés a la presó de Boss. Des del punt de vista tècnic, Varieté és una pel·lícula molt innovadora, Dupont puja la càmera als trapezis i ofereix una nova visió de la posada en escena. Les piruetes dels funambulistes es veuen reflectides en els binocles dels espectadors i el dramatisme dels rostres dels personatges marquen un to molt modern a la composició. En algun moment, la narració sembla respirar una atmosfera Frégoli (1867-1936) i la seva Compagnia di Varietà Internazionali on l’actor desplegava les seves habilitats transformistes i aconseguia donar vida en cada funció a dotzenes de personatges en una trama dramàtica de gènere divers i frenètic. La il·lusió i la precarietat de les vides dels trapezistes s’uneixen en un discurs marcat per l’expressionisme i sobretot per la música com a element estructural que marca un moviment trepidant en les escenes. Sandra Cuadrado

Petite Maman (Céline Sciamma, 2021)

Després de l’èxit més aviat cridaner de Portrait de la jeune fille en feu, Sciamma torna amb una pel·lícula ben senzilla, on el formalisme s’alinea amb les formes lentes del dolor i fa palpable el misteri de les coses: el misteri d’un bosc, d’unes cases bessones, dels vincles personals i del temps. Filmada amb una precisió (gairebé) absoluta, el to contingut de la història fa que, precisament, l’emoció es desbordi. Xavier Montoriol