/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /
Tokyo Godfathers (Satoshi Kon, 2003)
Aunque pueda parecer una rara avis dentro de la filmografía de su autor, Satoshi Kon también nos habla aquí, como en Perfect Blue o Millenium Actress, sobre la diatriba realidad / fantasía. En este caso, y siendo el catalizador el hallazgo de un bebé que han abandonado en la noche de Navidad por tres vagabundos (la drag queen Hana, la adolescente Miyuki y el alcohólico Gin), los protagonistas emprenderán el camino para intentar encontrar a la madre. En este viaje se enfrentarán a su pasado, e irán descubriendo la realidad agazapada detrás de las mentiras (todas imaginadas por ellos mismos) que les llevó a su situación actual. Combinando drama con humor e insuflando a sus personajes humanidad y ternura, el cuento de Satoshi Kon se convierte en un clásico instantáneo de Navidad. Cristina Peris
[Disponible a Filmin]
Crock of Gold: A Few Rounds with Shane MacGowan (Julien Temple, 2020)
Moltes de les lletres de The Pogues funcionen per la combinació harmònica d’un corpus intertextual que lliga un trànsit musical de la tradició a la modernitat, cançons que beuen de fonts tradicionals irlandeses però que incorporen components urbans dels suburbis londinencs amb textures poètiques i tornades punk. Així mateix sembla funcionar aquest documental en què concorren imatges del fons històric familiar amb animacions, entrevistes i material d’arxiu de la banda per aconseguir una mena d’epíleg en forma d’oda que homenatja l’ànima del poeta i cantant de The Pogues, Shane MacGowan. Hi ha molts punts d’interès que conflueixen en el documental, des del retrat del circuit punk anglès que tant va influir Mac Gowan a finals del 70 fins al testimoni polític que deixa en les converses amb Gerry Adams passant pel seu itinerari d’excessos sempre acompanyat pel llegat literari irlandès. Londres com a geografia urbana té vida pròpia i l’empremta del material previ de Temple hi és molt present (London: The Modern Babylon, 2012/The Clash: New Year’s Day ’77, 2015). El que podria semblar una atomització d’elements en la narració documental facilita l’entrada al personatge i il·lustra amb sinceritat el perfil d’algú que ha apostat per viure amb intensitat cada moment. Hi ha un intent honest de crear un pont entre el deliri dels excessos i el traçat humà de l’artista. I al final la realitat s’imposa i el testimoni de l’home que ara queda resulta encara més autèntic que el personatge que un dia va crear. Sandra Cuadrado
Rizi (Tsai Ming-liang, 2020)
Rizi (2020) obre amb un pla fix de Lee Kang-sheng assegut davant un finestral: el rostre cansat, la mirada perduda i, a fora, la tempesta. En el passar lent del temps, en l’expressió absent d’uns ulls que amaguen una desolació profunda, s’hi conjura un sentiment de buidor. Lluny d’allà, en un pis precari de la gran ciutat, un jove laosià segueix una rutina igualment solitària que entronca amb la de Lee. Tsai Ming-liang fa rimar les dues soledats i les acosta, per mitjà del desig, cap a l’abisme que és l’encontre entre dos éssers. La seva filmografia sembla temptejar sense pressa un camí d’esperança. Xavier Montoriol