Destacats, Featured, General, Mirador, Portada
Deixa un comentari

El mirador (abril 2021)

/ A final de mes, ens enfilem al mirador i destaquem les millors vistes /

Yuki & Nina (Nobuhiro Suwa, Hippolyte Girardot, 2009)

Sería recomendable tan solo como un sensible retrato de la infancia, un retrato muy a la Miyazaki, con esas dos niñas obstinadas en que la inminente separación de los padres de Yuki y su posterior traslado a Japón con su madre no las separe. Incluso como contraste entre dos culturas, tanto en la relación entre los padres de Yuki como entre las niñas (Nina, mucho más vocal e inquisidora, en ese cuestionario a su madre repleto de “por qué?”, y que incluso acusará a Yuki de conformista ante la situación; mientras una Yuki más callada se rebela con un simple y firme gesto, alejando de sí el billete de avión). Pero el verdadero quid de la película se encuentra en la secuencia en el bosque, cuando las niñas deciden escapar allí. Un bosque que borra, en una excepcional y mágica elipsis, la distancia entre Francia y Japón, y cuyo transcurrir del tiempo difumina el difícil cambio al que se enfrentará Yuki, como tránsito hacia la adultez. Cristina Peris

Hierro 3  (Kim Ki-duk, 2004)

‘It’s hard to tell that the world we live in is either a reality or a dream.’

Hierro 3 és el terme que designa el bastó de golf menys utilitzat. Seguint G. Lakoff i la seva teoria sobre la metàfora poètica (More than Cool Reason), només el títol de l’obra ens podria traslladar ja cap a un espai metafòric conceptual que podria evocar la precisió, els cops i fins i tot la violència; un mapa cognitiu on els personages intentaran deixar de posseir per habitar i on la cerca de la pau en el desordre serà present al llarg de tota la pel·lícula. Tae-suk és un noi que vagareja per la ciutat cercant cases buides on poder establir-s’hi temporalment. En una d’aquestes incursions coneix Sun-hwa, una dona maltractada pel marit que decideix marxar de casa i acompanyar Tae-suk en aquesta inusual afició. En el fil del subtext s’entrelliguen diversos camps semàntics (agafo manllevada l’etiqueta de David Bordwell): el budisme, la meditació, les relacions de dependència, la recerca d’una espiritualitat… i en una capa superior encara hi ha un tema que els aplega a tots: la destrucció del llenguatge que té com a últim objectiu una exploració dels límits del discurs narratiu amb la voluntat de fixar la perspectiva en la capacitat de veure. Ens trobem davant uns personatges ferits per un món que els ha violentat. I aquest ressentiment taca de fons  el discurs en una mena de venjança de les coses poètiques. El turment de les paraules s’allibera amb el silenci. I el no-diàleg permet afavorir la capacitat plàstica de la posada en escena de tal manera que a ulls de l’espectador costa dilucidar quin és l’espai de consciència que habitem entre la realitat i el somni. Sandra Cuadrado

[Disponible a Filmin]

The Last Command (Josef von Sternberg, 1928)

Aquesta és la història –inspirada en fets reals, diu la llegenda– d’un alt comandant de l’exèrcit rus que es veu obligat a abandonar el país arran de la revolució i a malviure als Estats Units fent d’extra en superproduccions de Hollywood. El paper protagonista d’Emil Jannings arrossega reminiscències de Der letzte Mann (Murnau, 1924), que també resseguia el camí de la glòria a la misèria, parant una atenció especial a les humiliacions que se’n deriven. Anys després, ja en el terreny del sonor, Sternberg i Jannings explorarien de nou plegats una trajectòria similar a Der blaue Engel (1930)… pel·lícules on hi ressonen altres títols de l’època, com ara He who gets slapped (Sjöström, 1924) o La chienne (Renoir, 1931). The Last Command, però,és la més fulgurant de totes: enèrgica, misteriosa, transita per les carenes de l’existència sense missatges ni moralismes, sempre amb un peu damunt l’abisme, i ens deixa algunes de les escenes més boniques mai vistes. Xavier Montoriol

[Disponible a Filmin]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *