Bazar Bazin, Destacats, Featured, General, Portada
Deixa un comentari

Campanades

“Un 1 de gener, al tombant de vespre, davant una columna d’anuncis, havia descobert la il·lusió que suposa creure que certs dies de festa difereixen en essència dels altres” escriu Proust al tercer volum de la Recerca. En un estadi posterior d’aquesta conclusió, Josep Pla registra, en una entrada de diari d’un 31 de desembre, una indiferència absoluta cap a l’arbitrarietat d’aquestes festes: a quarts de deu ja és al llit.

Malgrat tot, la nit de cap d’any sol venir acompanyada d’un cert vertigen, el de veure’s sobtadament amb un peu a cada cantó del temps. Passa el mateix amb les fronteres, línies il·lusòries que duen a prendre consciència de l’espai d’una forma gairebé violenta: “Allò d’allà ja és França”, i la indefinició desapareix. Així, d’entre la massa de dies confusos que han conformat aquest any, quan arribi l’hora de pelar el raïm i treure’n la grana –n’hi ha que som així–, les busques del rellotge, tot acostant-se a la frontera de la mitjanit, ens diran que “allò d’allà ja és el 2021.”

Sovint voldríem que l’atzar quedés fora de l’equació d’aquesta mitjanit estranya. Per tal que tot surti bé, fer plans per avançat, tenir el raïm a punt i anar-lo menjant a cada campanada. Deixar aquesta entrada a mans de la sort ens pot fer basarda… o pot ser, en el fons, l’única manera d’atorgar un pes real a la vetllada. Així ho recullen alguns dels caps d’any més memorables que ens ha deixat el cinema.

Des de Phantom Thread fins a La Cotta, passant per Sunset Boulevard o The Apartment, la nit de cap d’any se’ns presenta com un temps fràgil i voluble, puntejat de girs i decisions sobtades, escenari ideal per confrontar les nostres penes a l’ambient d’eufòria general. A La Cotta (Olmi, 1967), Andrea passa les últimes hores de l’any errant per una Milà boirosa i hivernal buscant Jeanine, que no s’ha presentat a la cita. La mare de Jeanine suggereix que potser la trobarà a tal festa; però la boira és densa, els vehicles es desorienten i la mitjanit arriba a l’interior d’un taxi. L’any també acaba de manera sobtada a The Phantom Thread (PT Anderson, 2017): enmig d’una de les festes més espectaculars que hem vist al cinema des del Carnaval fellinià de I vitelloni (1953), la mirada ansiosa de Reynolds busca Alma entre la multitud. En ambdós casos, la nit, erràtica i agredolça, és una passa a les palpentes cap a alguna banda.

Contrastant amb el desinterès de Pla tenim els versos de Vinyoli, que en un graó més elevat d’entusiasme ens recorda, en el seu poema Primer d’any, aquell gran titular que tots hem aportat alguna vegada en una nit com aquesta: ‘he pensat que faríem alguna cosa junts’. I potser no inventarem com ell un núvol de foc o desviarem un riu, però sempre queda la petita il·lusió de ‘beure després alguna copa junts’ i veure com evoluciona la cosa. Així podria haver sigut a Sunset Boulevard (Wilder, 1950), fugint d’una pista de ball buida, i així és ben bé a The Apartment (Wilder, 1960), on l’any arriba amb un canvi de rumb. I posats a canviar de rumb, sempre ens queda Carol (Haynes, 2015) que, una nit de cap d’any, també entre copes, assumeix per fi la seva identitat. Ignorem com haurien sigut totes aquestes nits amb toc de queda, ni quin marge ens deixa això per a contradir la nit que ve. Des d’aquí, recollim en un vídeo les nostres escenes preferides i us desitgem un bon any nou!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *